Fotógraf: Víctor Domènech
S'acaba el mes d'agost, per a molts el mes de l'any que invita a fer una pausa i a sortir de la quotidianitat, el moment per deixar el soroll de les ciutats i buscar la calma de la natura. L'última frase que vaig llegir en una xarxa social abans de la meva pausa d'estiu va ser la d'una amiga que també convidava a anar-hi. Poques hores després em trobava en el paisatge de la meva infantesa enmig de la immensitat de les muntanyes de la petita Vall d'Aran, escoltant la remor màgica dels arbres i els ocells que hi viuen, submergida dins les aigües dels rius i els llacs, potser aquesta canícula tan calorosa una mica menys glaçades. Ha estat un estiu trist cremat d'incendis arreu del país. La crema fa néixer el sentiment de compassió per tota la vida que mor sota el foc i que en gran mesura s'hauria pogut preservar, fa néixer la necessitat d'una crida a la 'consciència de preservació' de la Mare Terra.
En tornar, he sentit que volia parlar des del cor d'aquesta immensitat que ens ofereix la natura, del profund sentiment de ser-ne part com un arbre més, com un ocell, com l'aigua, com la petita maduixa que creix al bosc o a la vora el riu; de la pau profunda del qui escolta el silenci i la música oculta en els camins i fa del seu caminar sense temps pels senders una meditació en aquesta unió; del gaudi de veure com els amics i la família comparteixen també potser sense saber-ho el que jo anomeno sempre el ioga de la muntanya.
Només arribar he reprès la lectura del llibre de Jean Shinoda Bolen 'Sabia como un árbol', i he sentit que per fer-ho no podia trobar millors paraules que les seves, i la dels altres autors que cita, i d'aquesta manera compartir també la seva crida a la necessitat d'estimar, escoltar i cuidar cadascun dels arbres dels nostres paisatges així com cuidem les nostres nenes i nens, i necessitem que siguin cuidats totes les nenes i nens d'arreu. Una crida a la necessitat de despertar en cadascun de nosaltres projectes potser encara adormits que siguin verdaderament significatius, que siguin font de gaudi i que estiguin motivats per l'amor, projectes nascuts de la intuïció i que basats en la confiança i la perseverança ens encaminin vers un canvi de consciència global i ens ajudin a canviar el món ..... I per això, aquesta nova entrada en el blog és una invitació a que llegiu el seu llibre i descobriu potser també que vosaltres sou també 'persones arbre'. Escric ara en català però trobareu les cites del llibre en castellà, de ben segur que com en una conversa de carrer podreu combinar totes dues llegües.
El potent sentiment de pertinença a la natura, on tot és viu i ple de gràcia, aquesta 'percepció sagrada', arriba del que Jean Shinoda en diu 'receptivitat', una sintonia, una actitud meditativa, una forma d'estar en el moment present, en la qual la ment es queda en silenci i fa possible escoltar la música o assimilar allò que algú diu amb paraules i captar amb el cor molt més que les paraules mateixes. “Es la unidad que conecta a todos los seres vivos, que albergan en sí, todos, una chispa del anima mundi; es el espíritu o la energía que hace sagrado a un árbol; es un concepto a la vez occidental y oriental que nos ha llegado de los místicos y meditadores que la han percibido; es el Gran Misterio, como los indios norteamericanos la llaman a veces... Una vez que percibimos que existe una energía, chispa o espíritu sagrados en todo lo que nos rodea, nos damos cuenta de que habitamos en un mundo sagrado. En mí, sentir esa cualidad sagrada evoca amor, belleza y gratitud”.
El terme 'numinós' de numen, esperit que es creia que habitava un objecte o lloc, expressa també aquest sentir de la ment meditativa i mística que s'admira en la natura i que comparteix amb la física de partícules la percepció de la interconnexió de tot allò que forma part de l'univers.
“Es extraño y reconfortante sentirse presente en el momento, como formando parte de un universo afectuoso e incluso divino. Esta es la sensación que produce la gracia: algo invisible, divino, vivo, y que escapa a lo que nuestra mente puede explicar con la lógica o demostrar con la Razón todopoderosa.”
La natura ofereix moments plens de coincidències significatives, allò que Jung anomena 'sincronicitat' i que són captades per l'ànima més que pels ulls o per les orelles, una mena de consciència intuïtiva profundament revel·ladora.
Jean Shinoda ha trobat el fil conductor del seu llibre en la tala d'un preciós pi de Monterrey que vivia davant de casa seva i de tot el que va aprendre sobre els arbres i 'els homes' (sobretot, 'les dones' –místiques, remeieres, dels cercles de dones--) que els han defensat al llarg de la història i arreu del món. Els arbres són els éssers vius més antics de la terra, ancestrals i magnífiques obres d'art de la naturalesa, és vital mantenir el sentiment d'admiració que desperten en nosaltres!
El seu, com el de tants i tants casos meravellosos que relata en el llibre, és el d'un activisme del cor, la consciència de preservació, del coneixement interior o gnosis que neix de l'ànima, no de l'ego: “la certeza que da a una persona reconocer algo en lo más profundo de su corazón”, de l'autèntica connexió amb la naturalesa que porta la persona a sintonitzar amb l'energia i a captar una transmissió de sentiments i sensacions, d'impressions intuïtives, “lo que puede conectar a los adultos con la Naturaleza y con su propia naturaleza verdadera en un momento en que el destino del planeta depende de que los humanos sientan esas conexiones”.
“Solo cuando maduramos podemos ver a nuestra madre como a una persona separada de nuestras espectativas de ella, y, en ese momento de nuestras vidas, ella está ya envejeciendo y es más frágil que antes. Si no somos narcisistas, podemos verla tal como es, amarla, y darnos cuenta de que ahora nos corresponde a nosotros hacer por ella todo lo que ella no pueda hacer por sí misma. Esta es la situación actual de la humanidad con respecto a la Madre Tierra.”
Fotógraf: Víctor Domènech
Los árboles no se empeñan en pasar la tormenta rectos, tiesos, estirados [...] Se dejan mecer por el viento. Comprenden lo importante que es dejarse llevar [...] Ahora no te toca ponerte rígida Julia, porque si no tu también te quebrarás. Aprende de la fuerza de los árboles. Permite que fluya. Déjate llevar. Así es cómo sobrevirirás a esta tormenta. Y así es cómo superarás todas las tormentas de tu vida. [Hill, El legado de la luna, 2001]
Arundhati Roy · discurso “Come September” (2002)
Sabia como un árbol
Un text preciós i ple de certeses, gràcies Mariona!