Yoga, YOGASFERA YOGASFERA Un espacio Internet para reunir toda la información sobre el mundo del yoga y su esfera: centros, estudios, profesores, cursos,clases, formaciones, eventos especiales ... todo lo que ocurre alrededor del yoga y que podemos compartir: consultar actividades. Un espai Internet per reunir tota la informació sobre el món del ioga i la seva esfera: centres, estudis, professors, cursos,classes formacions, esdeveniments especials... tot allò que passa entorn del ioga i que podem compartir: consulteu activitats. YOGASFERA Welcome to Yogasfera, a page on internet that brings together information about the world of yoga: centres, studies, courses, teachers, training, special events, in fact anything that happens in the world of yoga that we can share together: consult activitie

Un dia i un altre obria la porta de casa i em rebia una figura misteriosa, pintada sobre un fons de muntanyes en el thangka que el Víctor va portar feia temps de Leh, al Ladakh, el petit Tibet al nord de l'Índia, i que vam posar just a la paret d'enfront de l'entrada. Ennegrit pel pas del temps i pel fum de les espelmes d'algun monestir que el va acollir en el passat, la seva presència omplia la petita estança i d'alguna manera m'intimidava. Què volien dir aquella curiosa combinació de dibuixos geomètrics, florals i petits animals ben disposats al llarg de tot el seu cos?
Perquè, si venia de tan lluny, els bous alats, els peixos i les tortugues que hi apareixien s'assemblaven tant als de les pintures romàniques de les petites ermites de les nostres muntanyes?
Les seves mans insinuaven una dansa delicada però a mi més aviat m'espantava i em recordava que hi ha tot un costat del món que m'és gairebé desconegut. Em feia sentir encuriosida i ignorant, atrapada en la manca de temps d'una jornada laboral massa plena per cercar el moment de conèixer-lo millor. D'alguna cada vespre, el saludava en silenci i entrava.

Era potser un vespre de l'any 2004, just quan el projecte d'edició d'una gran enciclopèdia que m'havia ocupat els quatre darrers anys acabava de concloure i feia poc que n'havia començat un altre de dimensions gens desestimables. Com de costum, vaig anar al gimnàs on solia fer tota mena de sessions aeròbiques i de manteniment però aquell dia el centre ens havia portat el ioga.

Sense pensar-m'ho, em vaig descalçar per practicar.

Vaig trobar la sala a mitja llum, el so del Kirtan, la mirada profunda del professor, el seu somriure suau i les paraules dites des d'una calma viscuda que ens convidaven senzillament a respirar. Poc a poc vam començar a dibuixar amb el cos uns moviments suaus que ell anomenava de manera ben estranya i que fins més tard no vaig saber que eren paraules en sànscrit. Enllaçàvem postures formant una mena de dansa lenta que de sobte quedava suspesa, immòbil en una d'aquelles figures plenes de misteri i n'observàvem cada sensació.

Des d'aquell primer dia vaig sentir com el meu cos anava abraçant el moviment i la quietud potser amb estranyesa, potser amb dificultat, però sempre des d'una comoditat sorprenent. Fent cas de les seves paraules, intentava resseguir amb el pensament els detalls de les postures, observava el fluir de la respiració d'una manera nova mentre seguia aquella seqüència màgica que malgrat l'esforç em portava cap el descans i em feia ser conscient de com n'estava de cansada. Durant els primers intents de trobar el relax profund, els músculs de la cara van seguir ballant incontrolables, no els podia fer aturar de cap manera. Vaig tardar força dies en sentir que es rendien i podien abraçar també el descans. Mica en mica el meu rostre, tot el meu cos, va anar trobant el camí de la immobilitat restauradora.

Les primeres pràctiques van ser un descobriment revelador i un retrobament amb vells ressorts de mi mateixa.

Aquell joc de postures encadenades em recordava la gimnàstica que somniava sempre de petita. La invitació a entrar en la postura del pont, a fer l'espagat o a posar-me cap per avall em va fer reviure la diversió dels salts i les verticals del passat. Sempre havia volgut fer gimnàstica, durant molt temps vaig jugar a fer-ne però mai vaig tenir l'oportunitat d'aprendre'n com m'hauria agradat. De més gran vaig anar deixant que aquest desig quedés mig adormit i quan va ser l'hora de triar què estudiar, la filosofia va tenir més pes que la gimnàstica. L'aspecte més físic del ioga va ser un 'pont' directe a la infantesa i poc em pensava durant les primeres pràctiques que establiria també un vincle íntim amb l'estudiant de psicologia i filosofia.

En cada sessió, el Jordi, el nostre professor, deixava anar noves paraules en sànscrit, antigues i evocadores. Un dia mencionava els nadis i ens explicava que eren una xarxa complexa de canals per on circula l'energia, parlava del fluir d'aquesta energia anomenada prana i de la misteriosa kundalini que la representa; un altre dia potser ens explicava que l'energia s'acumula en els xakres i els relacionava amb el sistema endocrí, amb sons i colors, o ens explicava històries fabuloses de la mitologia hindú. De tant en tant parlava d'un savi anomenat Patanjali a qui devíem un compendi d'aforismes síntesi del ioga clàssic.

Tot aquest rerefons antic, filosòfic i espiritual que traspuaven les seves paraules em va captivar tan de pressa com l'efecte de la pràctica física i em va portar directament de l'estoreta als llibres per endinsar-me en l'estudi de la història i la filosofia del ioga. Vaig començar a indagar per què se'l situava tan enrere, 5000 anys! em vaig endinsar en els Vedes, els textos més antics, de la mà de Raimon Panikkar, vaig començar la lectura dels Ioga Sutres d'aquell savi anomenat Patanjali, i fins i tot vaig recuperar un antic llibre de psicologia Personalidad Creadora que el meu pare solia llegir als anys 60-70 i on Antonio Blay ja exposava els beneficis del Hatha ioga. Sortosament, l'any 2005 va aparèixer el diccionari Sànscrit-Català que ha fet de perfecte enllaç entre la meva llengua i la vinguda de l'Índia i m'ha obert la porta d'aquesta cultura mil·lenària.

Ioga m'ha tornat doncs el plaer d'estudiar, m'ha fet recuperar el gust pel recolliment en l'estudi que paradoxalment havia perdut per un excés de temps dedicat a l'edició de llibres. M'ha permès trobar-me a mi mateixa escrivint enmig d'un desplegament de textos oberts i de fulls aparentment dispersos, tal com solia fer molts anys enrere, en un intent de sistematitzar el què aprenia. Ha substituït la sensació de tenir el -cap cansat-, quotidiana durant molt temps, per la de tenir la ment ben desperta amb ganes de llegir i d'aprofundir més i més en aquesta filosofia que ens porta fins l'antiga civilització de la Vall de l'Indus i fins i tot més enllà perduda en el temps, i que malauradament havia quedat fora dels meus estudis durant els anys d'universitat. Si mai vaig pensar en investigar més enrere, no ho recordo, si vaig pensar en fer una mirada cap a l'Orient, no ho vaig fer, i vaig seguir curosament els estudis reglats des de la Grècia de l'escola de Milet fins a Wittgenstein i Foucault.

En acabar la carrera mica en mica vaig anar substituint el llibres de lectura i d'estudi pels llibres que em tocava editar. Durant més de quinze anys, vaig estar al davant de diferents projectes editorials però sempre amb la sensació de no ser ben bé a lloc, conscient que sense la feina d'un equip excepcional de redactors i d'il·lustradors, capaços de fer el salt vertiginós del coneixement a la pàgina en un temps rècord i que sortosament em van acompanyar al llarg dels anys i en diferents empreses, el meu treball no hauria estat possible.

Ioga m'ha portat la certesa de ser a lloc. Practicant en la soledat del menjador de casa o compartint la pràctica en grup m'ha fet sentir la calma íntima de ser on he de ser, com si la successió de tots els dies viscuts m'hagués portat, com un vinyasa fins al ioga. Moments molt diferents i allunyats de la meva vida han esdevingut colpidorament presents fins a fer-me sentir una plenitud que no sé descriure, potser comparable a l'arribada dalt d'un cim, quan independentment de l'esforç fet en la pujada ens trobem davant d'un immens paisatge i només podem contemplar en silenci el món i el silenci interior.

Ioga és vivència trasbalsadora. He pogut llegir en els llibres que el ioga porta el despreniment, però a la vegada, o potser fins i tot abans d'haver-ho llegit, he vist minvar la força de moltes necessitats en el meu dia a dia, he deixat de tenir-ne d'imperioses, he començat a voler menys, a acceptar molt més, a sentir-me feliç.

Svadhyaya, un dels fonaments del ioga clàssic de Patanjali, és una invitació a l'autoestudi i també a l'estudi de les escriptures, dels textos antics. Si com a mi t'agrada estudiar, trobaràs en el ioga un immens camp per recórrer, ara bé si això et depassa, només cal que practiquis i escoltis, et sorprendràs de veure com tot el que has de saber per estar bé, per ser feliç, ja és en tu. El ioga et donarà el temps per adonar-te'n.

Una de les primeres sensacions que es tenen en començar a practicar ioga és la calma. Pot ser que, fins i tot que des de la primera vegada que ho provis, comencis amb la ment molt dispersa i en acabar et sentis més capaç de concentrar-te i puguis assaborir la tranquil·litat. Mica en mica la calma va guanyant terreny al neguit i les petites violències del dia a dia van perdent sentit. És així com ahimsa, el primer Yama o principi, que vol dir literalment 'no violència' es fa present i intel·ligible, pots observar, pots veure com s'acosta el propi neguit i deixar-lo de banda. Com ahimsa, els altres principis i conceptes que ensenya el ioga tenen el poder d'esdevenir també intel·ligibles.

Poc a poc les sensacions del ioga van anar sortint de l'estoreta, em sorprenien en mig del dia tot esperant l'autobús o a casa amb el Lluc, llavors un petit iogui de tres anys. Era capaç de mirar enlaire enmig del carrer i veure la claror del cel il·luminar els edificis de Barcelona, sovint oblidats quan ens movem de pressa amb els ulls clavats en l'asfalt. Podia mantenir la calma als vespres malgrat el cansament. Entre mi i el mal estar havia crescut un espai de pau, la intranquil·litat va deixar d'envair-me en qualsevol moment, la veia venir i tenia temps d'aturar-la.

La pràctica completa però sobretot el fet d'obrir el cor, l'acció realment física d'obrir bé el pit en les postures, va fer créixer la sensació d'estimar i va despertar més i més el record i la presència de les persones intrínsecament bones que he conegut. Els malentesos domèstics es van anar fonent, alguna cosa profunda s'havia modificat en mi i estava modificant-ho tot al meu voltant.

L'estudi autodidacte de la història i la filosofia del ioga pot ser molt estimulant i potser també perdedor, per això vaig sentir que em calia una mica de guia i vaig assistir a unes petites formacions de professors que van ser un autèntic regal! Eren unes sessions curtes i molt inspiradores. El professor no exposava els temes de forma acadèmica i ordenada, llençava en l'aire pinzellades que eren com raigs de llum sobre els diferents conceptes i tècniques que calia aprendre, ens donava les claus per saber trobar les portes i poder-les obrir. Des de llavors, mica en mica, les vaig obrint.

Poc després, Sri Dharma Mittra venir a Barcelona, un home bo, la presència, la mirada íntimament amorosa i les ensenyances del qual em van captivar intensament. En una de les sessions ens va demanar de fer un cercle entre tots i d'oferir cadascú una postura en el centre. La primera vegada que ho va suggerir em va guanyar la timidesa i no vaig ser capaç de sortir, però més tard, gairebé de forma involuntària, em vaig aixecar per fer Hanumanasana enmig del cercle, la postura que evocava l'espagat de la meva infantesa, més tard, el Joan, un amic de tota la vida que va començar també a practicar amb mi, em va convidar a oferir junts una postura senzilla d'acroioga, de les poques que llavors eren al nostre abast.

En van venir molts d'altres, professors de renom internacional que ens feien viure el ioga d'una manera molt especial, però quan jo començava a sentir les ganes de compartir el ioga amb tothom, potser fins i tot d'ensenyar-lo malgrat que no gosava ni dir-m'ho a mi mateixa encara, va ser Twee Merrigan, professora de Flow ioga vinguda com Dharma Mittra de Nova York, que durant una formació em va animar sense saber-ho a pensar que potser ho podia fer. Em va preguntar si tenia ganes d'ensenyar i davant la meva resposta dubtosa, va dir 'no et pots guardar aquesta felicitat per a tu mateixa'. Més endavant, en una segona visita les paraules de Sri Dharma Mittra 'ensenyeu ioga', tal i com està el món 'ensenyeu ioga' em van acabar d'animar i vaig donar la primera classe...i després una altra...i fins avui.

La pràctica física s'adiu bé amb el meu cos i això m'ha permès avançar en les postures, la força i la flexibilitat naturals que he tingut sempre m'ho han facilitat molt, m'han permès construir postures còmodes i estables gairebé dels dels primers dies i amb la constància he pogut avançar-ne d'altres de més difícils i n'hi ha que probablement no faré mai i això ha deixat d'amoïnar-me. Finalment la pràctica m'ajuda senzillament a seure i meditar en calma, cosa que anys enrere hauria resultat del tot impossible, i m'apropa una miqueta més la vivència de la unió entre el cos, la ment i l'ésser que és la definició mateixa del terme 'ioga', m'apropa al descans que arriba quan s'és i s'estima.

Avançar en la pràctica, aconseguir postures que quan les veia fer als professors em semblaven impossibles, omplir-me fins al fons de l'ànima de serenor i de tranquil·litat, m'ha donat una seguretat insospitada. M'ha fet sentir capaç fins i tot de canviar el rumb de la meva vida. Ara fa cinc anys vaig trobar en la pràctica mateixa la força per començar a reduir la feina d'editora que em tenia esgotada. Ha estat un canvi d'enfocament vital i personal total que m'ha portat a dedicar la meva vida al ioga.

Ara, quan entro a casa i trobo el thangka, recordo el moment en què sorpresa i emocionada vaig entendre que aquells dibuixos ben arrenglerats eren els set xakres i, al centre, la preciosa serp Kundalini, caragolada tres vegades sobre ella mateixa, tancava el canal energètic central o Sushumna nadi. La flor de lotus que el corona m'invita a seguir avançant, a seguir practicant per mirar de descobrir què volen dir encara algunes de les figures que no he arribat a entendre. Ell ha portat fins a casa el vincle amb una cultura mil·lenària i antiga que perduda en el temps és una branca del mateix arbre que la nostra. Els llibres m'han ajudat a comprendre el thangka, la pràctica mateixa m'ajuda a entendre els conceptes que guarden els llibres, aquesta és la doble direcció del coneixement, llegit i viscut, après i sentit, enriquidor i emocionant, una invitació a seguir aprenent i practicant. Avui, les seves mans delicades, si em permeteu, em conviden a descobrir el vinyasa.

He passat aquests últims anys practicant a casa mentre el Víctor llegia aparentment abstret al sofà, i el Lluc jugava encara més abstret entre els seus ninos. Fa tres estius el Víctor va començar a practicar amb mi prescindint de la falta d'un genoll que fa anys va deixar en un accident al Pumori, davant del seu estimat Sagarmantha (Everest). Ioga, probablement, li ha portat el plaer i el silenci interior de la meditació tan semblant a la pau que ofereix la muntanya i aquest any hem fet junts un curs de professors amb Sri Dharma Mittra i Andrei Ram.
El Jordi em va portar el ioga com el Víctor va portar el thangka de Ladakh i l'Andrei l'exemple d'una vida plenament instal·lada en el ioga, com un regal preciós. Un regal que jo voldria fer cada dia a tots els que venen a compartir la seva pràctica amb mi.
Ensenyo ioga conscient que el camí és llarg i que tot just començo el viatge de no retorn, perquè, com diu Sri Dharma Mittra: 'El cor és el lloc on els ioguis van i mai en tornen....'. En aquesta petita part del trajecte ja em sembla que he rebut molt, ensenyar és la manera de donar als altres, que ara en saben menys, tot això que he après i així, potser, ajudar-los a emprendre també el seu camí. Aquella primera classe que vaig gosar donar animada per les paraules de Sri Dharma Mittra em va fer colpidorament conscient també del missatge que guardaven les paraules de la Twee Merrigan, ensenyar ioga és un acte de donació total, probablement la millor manera de poder compartir la immensa felicitat interior que desperta el ioga. Ensenyar és esdevenir vehicle del ioga per fer que arribi fins el cor dels altres i aconseguir que també ells puguin dir senzillament que estan bé, que són feliços i que estimen.